Alba va trencar el tranquil silenci que regnava a la sala. Maria va alçar el cap del llibre que llegia per prestar-li atenció a la seua dona, a la qual li va venir un dubte que ja li rondava temps al cap.
—No és hora de fer-li ja els forats per les arracades a la xiqueta?—exclamà Alba amb impaciència.
—Supose que sí, no? Vull dir, així de major no li farà tant de mal…—va respondre Maria abans d’adornar-se que quelcom no anava bé.
—Alba?
Alba es trobava paralitzada, però literalment. No feia cap moviment humà. Era com si el món s’hi haguera detés.
—Això no és més que una excusa que t’has inventat tu—cridà una veu que Maria no reconeixia.
—Què et penses! que perquè en un futur li faça mal ara no pot queixar-se?, no li farà mal?
Maria va seguir mentalment el fil de veu radio- fònica que eixia de… el seu llibre!?! Una espècie de personatge sense cap forma definible, més bé incorpori, va fer-se de notar des del text que llegia la xica.
—Però tu de què vas parlant-me així?
—Li va replicar Maria a la criatura abans d’adonar-se que estava parlant amb la seua lectura.
—Espera’t, QUI ERES I QUÈ ESTÀ PASSANT?!?
—Tranquil·la dona! no faces encara el drama! Jo soc la teua, poc treballada, consciència feminista. I estàs tan perduda que m’he vist obligada a explicar-te unes cosetes.—Maria es va ruboritzar i l’estrany ent va continuar.
—És que resulta que ser dona i pertànyer al col·lectiu, no conva- lida amb el recorregut feminista i tu, de ve- ritat, que estàs far- ta…farta?
—Bé, bé! Ja m’ha que- dat clar que estic una mica perduda. Però he dit jo alguna cosa que no siga correcte?
—Evidentment—comentà la figura mentre reia.
—Mira dona, quan la xica es faça major, li deixaràs fer-se un pír- cing al nas?
—Ni de conya! Això queda com el cul!
—Ja m’imaginava.
Aquell ésser es va aclarir la gola i començà el seu eloqüent discurs.
A Maria, que estava flipant, no li va quedar més remei que continuar escoltant l’altiva veu.
—Quan una és xicoteta, ja siga per la in- fluència de la iaia o dels mateixos pares, amb mesos, té perfora- des les orelles. Forats que, a simple vista, poden paréixer perfectament inofensius. No obstant això, és gai- re curiós com ens sem- bla el més normal del món perforar els lòbuls d’una xiqueta sense la seua voluntat, consen- timent ni coneixement. I ens oposem al fet que ella dispose del seu propi cos per a fer-se un pírcing o un tatuatge.
—Sí, però…
—Maria va reflexionar un moment.
—Continua…
—Perfecte. Aquesta acció que sembla només una “tradició”, en rea- litat marca tres coses: que la xiqueta en qües- tió és del gènere feme- ní i no masculí, ja que així la seua expressió
identitària és predefini- da. La segona, que per a les xiquetes són els ornaments i elements de seducció i, per a ells, la despreocupació, el poder i la veritat. I, per últim, que des dels primers dies de consciència ja t’han fet el que han volgut al cos; deixa de ser de la teua propietat per passar a la del patriarcat.—va fer una
pausa—. I això que jo pensava que el drama d’arra- cades/no arracades estava resolt, vull dir @2022.
L’entens ara?
Després de processar tota la informació Maria es va adonar de la simpli- citat, i com d’important i com de necessari era el discurs de la seua nova amiga.
—Maria?—digué Alba— Estàs bé?
—Qué?!? O siga, què?!?
O siga… ehh… Alba—ex- clamà Maria—, no li posa- rem arracades a la xiqueta. Deixarem que faça el que vullga quan siga més major.
—D’acord… i això, per què? Jo crec que li queda- rien prou bé.
—Ai, pobra dona innocent—digué la jove entre rialles—Ara t’ho explique, queda’t tranquil·la.
ANGELITO